EN PATUFET

Ve't aquí que una vegada era un pare i una mare,que tenien un fillet tan petit, tan petit que li deien en Patufet. Un dia la seva mare,mentre feia coure l'olla,va dir:

"Ai,filla,quina guitza em fa sortir a comprar;el dinar ja bull al foc i no trobo el safrà enlloc."
En Patufet que tot ho remenava i que pertot arreu es ficava,de seguida va contestar:
"Mare,si no hi ha safrà,jo us en puc anar a buscar."
"On vols anar, on vols anar! No veus que ets massa petitò i la gent et pot trepitjar pel carrer com un cigró?"
"Ja hi aniré cantant, i així,si no hem veuen,bé prou que em sentiran"
"No i no. Els menuts creuen. Hi aniràs quan siguis gran."
"Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a buscar safrà!"
I com que es va posar a plorar i picar de peus, per fer-lo callar, la seva mare li va dir:
"Bé ja n'hi ha prou, Patufet; aquí tens un dineret i vés de seguida a la botiga d'en Josepet."
carrer amunt s'encamina aquell marrec tan tossut, amb esclops i barretina i unes calces de vellut.
"Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.
Content i cantant, en Patufet va arribar a la botiga d'en Josepet, la més bonica d'aquell indret.
"Ep, ep!" "Qui hi ha?" "Un dineret de safrà."
I el botiguer tot era mirar per ací i per allà.
"Ep, ep!" "Qui hi ha? Què voleu?"
"Que no em veieu? Ja estic tip de cridar. Vejam si em despatxeu un dineret de safrà"
I el botiguer torna a mirar i busca que busca a terra dintre de la botiga, fins que tot d'un cop veu un dineret que es belluga. Aleshores s'ajup i l'arreplega,posant en el mateix lloc una paperineta de safrà. Tan aviat com en Patufet té el safrà damunt seu,l'agafa ben fort, se'n surt al carrer i deixa badoc el pobre adroguer.
"Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet"
I de por la gent s'amagava en no veure qui cantava,mentre carrer avall passava una paperina sola,sola,sola,com si anés sobre una bola.
I quan en Patufet va arribar amb una paperina de safrà,la seva mare no se'n sabia avenir. Aleshores tot cofoi va demanar:
"Mare,em voleu deixar anar ara a portar el dinar al pare?"
"Això si que no, fill meu: el cistell pesa massa i pels camins encara hi ha neu."
"Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a portar el dinar!"
Tant i tant ho va demanar, que, perquè callés,la seva mare li digué:
"Per no sentir-te brama, te el cistell i ja hi pots anar"
I en Patufet,que tenia molta força,va agafar el cistell del dinar i, com si res, se'l va carregar a coll.
Pel camí, cantava així: "Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet."
En sortir del poble, la gent, esglaiada, tancava portes i finestres,i, pels camins,els pagesos fugien esverats en veure un cistell tot sol caminant com un cargol.
A mig camí, en Patufet es va aturar i es va seure a la vora d'un hort per reposar una estona, però heus aquí que tot d'un cop, comença a ploure molt fort. Per no mullar-se va anar tot sol a amagar-se sota una col. Aleshores va venir un bou mig perdut i d'un mos es menjà la col, molt golut, i en Patufet, de propina, amb esclops i barretina i les calces de vellut.
Cap el tard, el pare i la mare buscaven el fill per tot arreu,fins que trobaren el cistell tot sol a la vora d'un hort. Aleshores van començar a cridar:
"Patufet, on ets? Patufet, on ets?"
I en Patufet, de lluny, els contestava:
"Sóc a la panxa del bou, on no hi neva ni plou"
Com que no el sentien, els seus pares anaven cridant:
"Patufet, on ets? Patufet, on ets?"
I en Patufet contestava:
"Sóc a la panxa del bou, on ni hi neva ni plou."
Ai, menuts, que va passar quan van saber on era el Patufet!
Sabeu què van fer els seus pares? Doncs van començar a donar força menjar,força menjar al bou, i el bou es va anar inflant, inflant, inflant... Tant i tant es va atipar,que, al capdavall, el bou va i fa: Pam!
I com un llampec va sortir en Patufet, molt content i espavilat, com si res no hagués passat.
I aquest conte s'ha acabat.

LES SET CABRETES I EL LLOP

Hi havia una vegada una mare cabreta que tenia set cabretes, i sempre que se n'anava a pasturar els deia:

"La mare se'n va a pasturar, mireu que hi ha un llop que és molt llest i si no espavileu us agafarà, tanqueu la porta amb pany i clau, i quan vingui la mare us cantarà:

Obriu! Obriu cabretes,
que vinc de pasturar
amb les mamelletes plenes
per donar-vos de mamar!

i així sabreu que sóc jo"

Però, un dia, el llop va sentir el que deia la mare i va pensar fer-se passar per ella per a menjar-se les cabretes. El llop es va dirigir a la casa de les cabretes, va picar la porta i quan elles varen preguntar qui era va començar a cantar la cançó.

I de seguida les cabretes van començar a cridar:

"Ja ve la mare! ja ve la mare!" - Però la més petita va protestar:

"Espereu-vos! no correu tant! anem a veure ... Ensenya'ns la poteta per sota la porta" - El llop la va ensenyar i la més petita es va adonar que no era la de la seva mare!, i va dir -"Tu no ets la meva mare! Ets el llop! que la meva mare té les potetes blanquetes!" - i el llop, tot enfadat, se'n va anar al molí i, amb farina es va blanquejar les potes.

I va tornar a casa de les cabretes, tot cantant -"Obriu, Obriu ... " - I les cabretes en sentir la cançó digueren:

"Ja ve la mare! però ara que ens ensenyi la poteta per sota de la porta!" - el llop la va ensenyar, però com que la duia enfarinada, les cabretes van començar a cridar:

"Sí que és la mare! sí que és la mare!" - Però la més petita va dir:

"No, no! espereu-vos! a veure si ens diu alguna cosa" - i com que el llop té la veu ronca, la més petita el va descobrir!

"Tu no ets la meva mare! que ets el llop! que la meva mare té la veu fina!" - i el llop, tot enfadat, va dir - "No patiu! Ja us agafaré ja!"

El llop se'n va anar a una posada i es va afinar la veu menjant molt ous, i quan ja la tenia prou fina, va tornar cap a casa de les cabretes tot cantant

"Obriu, obriu cabretes, ..."

I en sentir la cançó les cabretes van dir:

"Ja ve la mare! ja ve la mare! però que ensenyi la poteta per sota la porta i que digui alguna cosa". I el llop va ensenyar la poteta que encara duia enfarinada i va parlar amb la veu molt fina i les cabretes van pensar que era la seva mare, obrint la porta, i el llop va entrar i es va menjar les cabretes una darrera l'altre, però la més petita es va amagar darrera el rellotge. I com que el llop no la va trobar, se'n va anar.

Quan va tornar la mare cabreta va cantar:

"Obriu, obriu cabretes ... " - I va entrar la mare a casa, que en veure tot potes enlaire va exclamar - "Ai! que els haurà passat a les meves cabretes!"

- I la més petita va sortir del seu amagatall, tot cridant - "Mare! Mare! jo estic aquí! jo estic aquí!"

- I la mare, en veure-la, li va preguntar - "Què ha passat?" - i la cabreta més petita li va respondre

- "Que el llop ens ha enganyat i s'ha menjat a les meves germanetes!"

- Però la seva mare li va dir - "No t'amoïnis, agafa la cistella i el cosidor, que el llop sempre es posa allà a la vora del riu, a l'ombra d'un pi a fer la migdiada"

I anant cap el riu la cabreta petita va arreplegar pedres, i pedres, i més pedres, i va omplir la cistella. En arribar, la mare cabreta va agafar les tisores i li va tallar la panxa de dalt a baix. Va fer sortir totes les cabretes i li van omplir la panxa de pedres. El van tornar a cosir i el van deixar dormint.

Quan el llop es va despertar, va dir:

- "Quina set que tinc, sembla com si hagués menjat pedres!" - i es va abocar per beure aigua del riu , i va caure-hi a dins i es va ofegar!

ELS TRES PORQUETS

En el centre del bosc hi vivien tres porquets que eren germans. El llop sempre els perseguia per menjar-se'ls. Per poder escapar del llop, els tres porquets decidiren fer-se una casa. El més petit va fer-se una casa de palla, per acabar abans i anar-se'n a jugar.

El mitjà es va construir una casa de fusta. Al veure que el seu germà petit havia acabat ja, s'afanyà per anar-se'n a jugar amb ell.

I el més gran treballava en la seva casa de totxos.

- Ja veureu el que fa el llop amb les vostres cases - va renyar als seus germans mentre aquests s'ho passaven la mar de bé.

El llop va sortir darrera el porquet petit i el perseguí. El porquet va córrer i córrer fins a la seva caseta de palla, el llop s'aturà i va començar a bufar i bufar fins que la caseta de palla va caure.

El llop llavors perseguí al porquet petit pel bosc, que corregué a refugiar-se a casa del seu germà mitjà. Però el llop tornà a bufar i bufar fins que la caseta de fusta va caure. Els dos porquets van sortir disparats d'allà.

Gairebé sense alè, amb el llop enganxat a les sabates, van arribar a casa del germà gran.

Els tres entraren i tancaren bé totes les portes i finestres. El llop bufà i bufà, però la casa no queia. Bufà i bufà, però la casa aguantava. Cansat i sense alè el llop va començar a donar voltes a la casa, buscant algun lloc per on entrar. Amb una escala llarguíssima va pujar fins al teulat, per colar-se per la xemeneia. Però el porquet gran va posar al foc una olla amb aigua.El llop golafre va davallar per l'interior de la xemeneia., però va caure sobre l'aigua bullint i es va escaldar.

Va fugir d'allà amb uns terribles udols que es sentiren per tot el bosc, i es diu que mai mai més va voler menjar porquet.

LA CAPUTXETA VERMELLA

Fa molt de temps hi havia una noia molt bonica.La seva mare li havia fet una capa vermella i la noia la portava tant sovint que tothom li deia la Caputxeta vermella.

Un dia, la mare li va demanar que portés uns pastissos a la seva àvia que vivia a l'altra banda del bosc, recomanant-li que no s' entretingués pel camí, doncs creuar el bosc era molt perillós, ja que sempre anava rondant per allà el llop.

La Caputxeta va recollir el cistell amb els pastissos i es va posar en camí. la nena havia de travessar el bosc per a arribar a casa de l'àvia, però no li feia por perquè allà sempre trobava molts amics: els ocells, els esquirols, ...

De sobte, va veure el llop, que era enorme, davant seu.

- On vas, nena? - li va preguntar el llop amb la seva veu ronca.

- A casa de l'àvia - li va dir la Caputxeta.

- No és lluny ... - va pensar el llop per a ell mateix, girant-se.

La Caputxeta va deixar el seu cistell a l' herba i es va entretenir agafant flors : - El llop se n' ha anat - va pensar -, no tinc res a témer. L'àvia es posarà molt contenta quan li porti un bonic ram de flors a més dels pastissos.

Mentrestant, el llop se'n va anar a casa de l'àvia, va trucar suaument la porta i la velleta li va obrir pensant que era la Caputxeta.

El llop va devorar a l'àvia i es va posar la gorra rosa de la malaurada, es fa ficar al llit i va tancar els ulls. No va haver d'esperar gaire, perquè la Caputxeta va arribar de seguida, tota contenta.

La nena es va apropar al llit i va veure que la seva àvia estava molt canviada.

- Àvia, àvia, quins ulls més grans que tens!

- Són per a veure't millor - va dir el llop tractant d' imitar la veu de l' àvia

- Àvia, àvia, quines orelles més grans que tens!

- Són per sentir-te millor - va seguir dient el llop.

- Àvia, àvia, quines dents més grosses que tens!

- Són per a ... menjar-te millor! - i dient això, el llop malvat es va llançar sobre la Caputxeta i la va devorar, el mateix que havia fet amb l'àvia

Mentrestant, un caçador que havia vist com el llop entrava a casa de l'àvia, i creient-ne endevinar les males intencions, va decidir donar una ullada per a veure si tot hi anava bé. Va demanar ajut a un segador i tots dos junts arribaren al lloc. Van veure que la porta de la casa estava oberta i el llop tombat al llit, dormint de tant tip com estava.

El caçador tragué el seu ganivet i va obrir el ventre del llop. L' àvia i la Caputxeta estaven allà, vives!

Per a castigar al llop malvat, el caçador li va omplir el ventre de pedres i després el va tornar a tancar. Quan el llop va despertar del seu son, va sentir moltíssima set i es va dirigir a un estany pròxim per beure. Com que les pedres pesaven molt, va caure a l'estany de cop i es va ofegar.

La Caputxeta i la seva àvia no van patir més que un gran espant, però la Caputxeta havia après la lliçó. Va prometre a la seva àvia no parlar amb cap desconegut que trobés pel camí. D'ara endavant, seguiria les recomanacions de la seva àvia i de la seva mare.

PRESENTACIÓ

Hola! Sóc el Joan Domingo i us vull presentar el meu blog. Aquest blog tracta de contes populars. Aquí podeu buscar un conte que no us recordeu massa o el voleu explicar als vostres fills, alumnes, familiars...
Espero que us agradi!